La iaia: l’Adéu a la Carulla

“Jo sempre t’estaré cuidant”

(Montserrat Carulla; La iaia)

La setmana passada vam conèixer una iaia que en realitat tenia una mica de totes les iaies i tietes del món. És sabut que la gent gran està acostumada a dir tot el que pensa i a fer tot el que vol perquè, després de molt callar, s’arriba a aquella edat en què ja pots dir tot el que et dóna la gana, disfressant-ho de demència o només perquè se sap que ja ningú no dirà res. 

El que ja no és tant comú és que la teva àvia sigui la Montserrat Carulla tot i que, a hores d’ara, i com deia ella mateixa a les promocions, ja sigui una mica la iaia de Catalunya. Roger Peña és el creador i director de La iaia, l’obra de teatre que ha servit per a acomiadar dels escenaris a la que per molts és l’àvia televisiva de Catalunya. Alhora, però, l’obra també serveix per dir adéu a la gran actriu de l’escena catalana.

La iaia descarada és l’àvia, la mare, la companya de pis i la millor amiga del Josep, interpretat pel seu nét a la realitat, Àlex Peña. El protagonista, i eix central de la història, és un enginyer aturat, tímid i amb un passat tèrbol que coneix una noia jove, guapa i sense problemes de qui s’enamora bojament, interpretada per Vicky Luengo.

La història és la típica comèdia d’embolics amb grans frases i acudits. El rerefons, però, té un punt dramàtic, d’una banda per la història personal dels personatges i, de l’altra, pel desenllaç final, quan inevitablement el Josep es queda sol però manté el record d’haver tingut a la seva vida algú que l’ha estimat tant.

L’obra és en realitat un cant a la família perquè la iaia és un personatge que estereotipa tot el que representen les nostres àvies, avis i tietes. També perquè la Montserrat Carulla s’acomiada en un teatre que s’estima, el Romea, i amb una obra en la que la seva brillant interpretació ve acompanyada per un gran guió i direcció, en mans del seu fill, el Roger Peña, i per una brillant interpretació del seu nét, l’Àlex Peña, qui a cops es converteix gairebé en el protagonista.

“La Carulla” s’acomiada dels escenaris catalans mostrant el seu amor al públic i a Catalunya, assenyalant-se el cor i fent un gest amb quatre dits que en realitat són quatre barres. Gràcies Carulla!