Enric Cambray: "Estem marginant el públic jove"

"Doubt thou the stars are fire;

Doubt that the sun doth move;

Doubt truth to be a liar;

But never doubt I love"

Hamlet, Acte II, Escena II 

Enric Cambray acaba de finalitzar una obra de teatre i ja té un altre projecte en ment. Amb només 24 anys, aquests barceloní està tan immers al món de les arts escèniques que compagina la seva professió d’actor amb un programa a Ràdio 4 on parla, és clar, de teatre.

Simpàtic, senzill i sincer, Enric Cambray ha parlat amb Luces Apagadas de la seva carrera i dels seus projectes futurs. És jove i vol que els joves vagin al teatre “Estem marginant un públic molt important, els joves són el públic del futur”. ¿Solució? Fer un Hamlet jove i pensar i participar en obres que parlin de la seva generació.

El 30 de setembre va fer la darrera funció de Llàstima que sigui una puta, on interpretava al simpàtic i rialler Bergetto, paper que la crítica ha lloat.

Com descriuries Bergetto, el paper principal que interpretaves dins l’obra?

Crec que el personatge de Bergetto era el més difícil d’encabir perquè dels 12 personatges que apareixen a la nostra adaptació, ell és l’únic còmic. L’autor el crea expressament així per poder donar uns minuts de descans al públic entre “tragèdia i tragèdia”. Per exemple, l’any passat una companyia anglesa va fer una versió de Tis pity she’s a whore (Llàstima que sigui una puta) on el meu personatge no existia. Suposo que no van saber com introduir-lo. A la nostra obra, Anna Estrada (la directora) va voler que la funció de Bergetto no consistís només a trencar el ritme sinó que fos també el personatge que interactués amb el públic.

En Bergetto és un dels pretendents de l’Annabella, protagonista i germana “incestuosa”. En realitat no li agraden ni ella ni el seu nas però es veu obligat a casar-s’hi perquè el seu oncle, que el vol fer hereu, li ha demanat. En aquell moment apareix Filotis, que és tant boja com ell i s’enamoren. Per això quan l’Annabella el rebutja el fa la persona més feliç del món.

Què t’agrada més del personatge?

Que té ganes de viure, sentiment que no comparteixen la resta de personatges, que només pensen en la venjança i pels qui la vida és el què menys importa. En canvi, Bergetto sempre manté la seva essència i és absolutament vital. Té ganes de saber què és la vida, de veure què és això de ser hereu i d’enamorar-se.

Bergetto és el personatge més divertit i qui genera més empatia però arriba un moment que mor.

Si, i és per això que crec que la seva mort és un xoc molt fort per l’espectador. A més, serveix de transició. El públic veu com s’acaba l’alegria i poc a poc l’argument es va encaminant cap a la tragèdia. Quan maten Bergetto comencen a morir tots, com en un joc d’escacs.

Però la seva mort és com ha estat la seva vida i no deixa de ser un moment còmic. El seu destí és morir, tot i que ell no n’és conscient i pregunta: “Què passa? Jo no sabia que podia pixar pel davant i pel darrera! És sang això que m’envolta?”. En definitiva, ell mor feliç de viure tot el què ha viscut i penso que això és molt bonic; encara ara m’emociona.

Quina és l’escena que més difícil et va semblar d’interpretar?

La primera. Per mi era la més complicada perquè és el primer cop que Bergetto es dirigeix al públic, cosa que ningú havia fet fins llavors. Per això vaig afegir coses com explicar que soc hereu o que el meu oncle no surt a la funció. Interpretativament també és una escena difícil ja que és el primer trencament que té l’audiència i el moment on he de fer entendre que sóc un personatge còmic i, a la vegada, el lligam entre públic i obra.

Un lligam que mostraves des del principi quan, abans de començar, parlaves amb el públic i acompanyaves les senyores al lavabo.

Això m’ho vaig inventar jo, eh? La directora volia que, ja des d’abans de començar, cada personatge mostrés els conflictes que tindria més tard: Soranzo mirant malament Hipòlita, Giovanni i Anabella mirant-se amorosament... però Bergetto no té conflictes i és per això que parlava amb el públic. A mi em feia molta vergonya! Perquè jo quan vaig al teatre no suporto que em vinguin a parlar els actors!

Si haguessis de descriure l’obra, com ho faries?

Tot i que ho sembli, no es parla d’incest. És un text de l’època de Shakespeare i en aquell moment va ser tot un escàndol a Anglaterra, però ara ja és un clàssic. Aquí no s’havia representat mai en català. 

L’obra posa en conflicte el  món de la raó i el de l’església i diu coses molt fortes. A la nostra adaptació és el criat Vasques qui acaba la història dient: “D’una noia tant jove, qui no diria llàstima que sigui una puta?”, mentre que al text original qui posa el punt i final és el Cardenal quan diu: “Cremeu-lo ràpid, que sembli que aquí no ha passat res. Totes les joies me les emporto cap el Vaticà i d’aquesta noia, pobre, qui no diria llàstima que sigui una puta?”.

  

Per tant, crec que és una obra molt avançada al seu temps i valenta per tot el què comporta i explica. M’agrada pensar que parla del fet que l’amor no té límits: ni per a dos germans, ni per a una dona que mata al seu marit per estar amb l’amant...  Totes les relacions entre els personatges són amoroses,  fins i tot l’amistat entre Bergetto i el seu criat, i penso que aquest fet és el que li dóna tanta força.

Creus que la nostra societat està preparada per acceptar un amor entre germans com el de Giovanni i Annabella?

És el què volíem plantejar amb aquest muntatge. Què passaria si un dia estàs a casa teva, fas un sopar i venen dos germans que són parella i tenen fills? Personalment, crec que a mi em seria igual perquè penso que tothom és lliure de fer el què vulgui sempre que sigui feliç i no es faci mal ni a ell ni als altres. Crec que la societat a hores d’ara no hauria d’amagar-ho, criminalitzar-ho o quasi perseguir-ho però potser quan t’ho trobes davant és una altra cosa.

Quina relació tens amb la companyia La Pell?

Jo sóc l’últim en arribar però ells ja fa dos anys que treballen com a grup de recerca a través d’una tècnica de veu que es diu Fitzmaurice Voicework. El seu treball es complementa amb els estudis d’un neuròleg que afirma que no hi ha cap música que no modifiqui el cos, tant si és de manera conscient com inconscient. Aquest és un dels motius pels quals treballem tant amb la música. Jo vaig entrar a La Pell a través d’un dels membres de la companyia, en Pau Vinyals, que és el meu millor amic. Ell era qui en un principi havia d’interpretar el personatge de Bergetto però estava fent Cyrano, així que com que, a més, havia treballat amb la directora com alumne, vaig acabar fent-ho jo.

Continuaràs amb ells llavors?

De moment no s’ha parlat de futurs projectes però sé que la directora en té alguns al cap. Si volen comptar amb mi, allà estaré, perquè he treballat molt a gust i tots són genials.

Heu tingut unes crítiques molt bones i la valoració del públic és també molt positiva. Hi ha la possibilitat de continuar l’obra  un altre teatre?

La producció és cara, no hi ha diners i, per tant, ho veig difícil. El problema és que som 13 intèrprets i el sector està molt malament. Que en algun moment ens diuen d’anar a un altre teatre? Estaríem encantats de fer-ho.

El teatre és un dels sectors que s’està veient més afectat per la crisi econòmica actual. Com veus la situació?

Jo crec que hem de ser molt llestos i, enlloc d’amargar-nos, aprofitar  aquest moment per buscar noves oportunitats i sortides. Hi ha maneres de fer-ho. Estan sortint noves propostes i noves formes teatrals que enganxen a la gent i fan que el públic pugui anar al teatre a uns preus raonables.

També crec que dins el teatre hi ha un buit molt gran que molts actors, com jo mateix, estem intentant omplir. Es tracta dels espectacles per a públic jove. Som uns quants els què estem intentant trobar la fórmula que ens faci aconseguir que els joves vagin al teatre a preus raonables i que es converteixin, en un futur, en un públic gran i potencial.

Què penses de la pujada de l’Iva?

Una canallada. És una absurditat, no té cap tipus de sentit. T’ho miris per on t’ho miris es tracta de la voluntat d’un govern que no vol ajudar a un dels sectors més perjudicats. No hi ha res que justifiqui una pujada del 13%. Una societat sense cultura i educació és una societat aniquilada intel·lectualment.

Després de Llàstima que sigui una puta, quins són els teus projectes?

Al mes de desembre reestreno Geronimo Stilton, un musical que vam fer fa dos anys i amb el què després vam anar de gira a Madrid. Es tracta d’una obra d’Àngel Llàcer i Manu Guix que representarem al Teatre Condal del 6 de desembre al 6 de gener, de moment.

Què significa per tu el gènere musical?

El teatre musical m’apassiona però jo no soc un actor de musicals, encara que en faci. Tinc una formació molt musical però crec que és un gènere que s’ha de fer molt bé i aquí no es fa molt bé. Puc ballar-te claqué, puc afinar-te una mica, puc ballar, però ja fa uns quants anys que la formació musical l’he deixada més de banda per centrar-me en la de text.

Què suposa per tu actuar davant d’un públic infantil?

És molt més complicat que amb el públic adult ja que, si no els agrada, desconnecten; no tenen cap tipus de necessitat de quedar bé davant dels actors que estan damunt l’escenari. Ells només pensen en si els fa riure o no. Tinc molta sort d’estar en aquest musical i de treballar amb l’Àngel Llàcer. Actuar davant dels nens és dur però alhora molt gratificant perquè no t’enganyen. Veure la cara d’il·lusió d’un nen o de 400 omple molt i és una sensació que no es paga amb res.

En quin gènere teatral et sents més còmode?

A mi sempre em donen per fer comèdies o personatges còmics però on em sento millor és amb el drama. De fet, estem intentant muntar un Hamlet fet per gent jove. Jo estic fins els nassos d’anar a a veure un Hamlet i que Hamlet siguin sempre actors bons i coneguts de més de 40 anys. Hamlet és un personatge jove i li passen les mateixes coses  que ens passen als joves. Estic molt pesat amb el tema de la gent jove al teatre però és que vull trobar la manera d’aconseguir que aquest sector vagi a les sales. És un públic al que estem descuidant! Si ara no generem un públic jove, en un futur no tindrem públic.

T’agradaria dirigir?

M’agradaria i de fet, per més endavant, estic pensant en dirigir una cosa que estic acabant d’escriure.  És una comèdia postdramàtica ja que no és una comèdia en si sinó que hi ha molts elements externs que intervenen a la història, el públic no sap ben bé quan estan parlant els personatges, quan ho fan els actors, en quin moment de l’obra es troben... i tot això, sumat a la introducció de temes de gran actualitat i que ens toquen de prop a nosaltres com, per exemple, Els Amics de les Arts o Twitter.  L’objectiu és introduir temàtiques que ens són molt properes i que, per això, són molt fàcils d’identificar.

Quin personatge t’agradaria interpretar en un futur?

M’agradaria representar Hamlet i, de fet, ho faré aviat. Vam fer un exercici a l’Institut del Teatre amb la Mercè Mariner i hem decidit posar-lo en escena. L’exercici durava només 45 minuts però ara tinc moltes ganes de representar-lo en gran i de fer un  bon Hamlet o, com a mínim, el Hamlet que jo crec que ha de ser. D’altra banda, quan sigui gran m’agradaria fer de Willy Loman a A tragic Hero in Death of Saleman, de l’Arthur Miller, que és un text que em va fascinar. També estaria bé poder interpretar un monòleg de l’Alessandro Baricco que es diu Noveccento i que és molt poètic i bonic. Però per això em queden uns anyets encara.

Quin és el personatge més difícil que has fet?

Tots, per sort. Cada vegada pateixes més. Com més en saps o més eines tens, més pateixes i més por tens de fer el què estàs fent. És el procés d’assaig. Per sort, quan arriba el dia de la funció, sempre tinc el personatge bastant ferm per poder-lo representar i anar-lo fent créixer. També és cert que apuro fins l’últim moment per tenir-lo. Trobo que és bo que, conforme passin els anys, continuïs estan nerviós i passant-ho malament perquè això vol dir que el què fas t’omple, t’implica i t’hi deixes la pell.

Què fas abans de començar una obra?

Escalfar. Però a Llàstima que sigui una puta l’escalfament és molt dramàtic i jo faig un personatge molt còmic, per tant, no em va bé. És veritat però que no tinc un patró per a cada obra ja que cada personatge em demana una cosa, a cada paper tinc unes exigències de veu i d’interpretació diferents. Cada espectacle és un món i no és el mateix fer dues hores i mitja a un espectacle còmic on surto puntualment que fer el Gerónimo Stilton, on soc el protagonista i on tenim dues hores i mitja de musical sense parar de saltar, cantar i ballar fent tres passes al dia, de 10 del matí a 10 de la nit.

Què t’agrada més: la televisió o el teatre?

Lògicament el teatre. La televisió és un mitjà que m’agrada molt i, el cinema, el poc que he fet, també. Els trobo molt interessants i fins i tot els trobo a faltar de tant en tant! Però és que per mi, estar en un escenari és vida, és generar vida i generar-vos alguna cosa a vosaltres. A la televisió arribes i és un “hola, què tal! Corten!” I ja està. A més, segons com, és molt difícil, ja que tan al cinema com a la televisió has de mantenir l’emoció que estàs representant durant tots els cops que s’hagi de repetir l’escena. Però el teatre és casa meva.

Creus que realment als mitjans surt tot allò que hauria de sortir sobre teatre?

Jo amb el meu programa a Ràdio 4 ho intento i, a més, sempre que em diuen de fer alguna cosa, alguna entrevista... jo ho faig. Trobo que el teatre és una cosa totalment necessària per la societat. Va implícita en nosaltres, ho necessitem. Entenc que no sigui primordial ara mateix pels mitjans de comunicació parlar de teatre però potser si en parlessin una mica més, la gent entendria la importància que té i el què ens pot aportar com a societat. ¿Qui ho decideix això? A vegades ens diuen els de TV3 que vindran a rodar però després totes les càmeres han de marxar a un altre lloc perquè ha passat alguna cosa. O hi ha periodistes que et diuen que no els interessa.

Cada cop hi ha més obres que intenten interactuar amb el públic. ¿És per atreure més espectadors?

Pot ser útil. La gent se sent que forma part d’allò que està veient. No només són uns ulls sinó que són un tot que està implicat a dalt de l’escenari i això atrau molt. En aquests espais on es fa aquesta interacció lògicament hi ha d’haver pocs espectadors.