"Doubt thou the stars are fire;
Doubt that the sun doth move;
Doubt truth to be a liar;
But never doubt I love"
Hamlet, Acte II, Escena II
Enric Cambray acaba de finalitzar una obra de teatre i ja
té un altre projecte en ment. Amb només 24 anys, aquests barceloní està tan immers
al món de les arts escèniques que compagina la seva professió d’actor amb un
programa a Ràdio 4 on parla, és clar, de teatre.
Simpàtic, senzill i sincer, Enric Cambray ha parlat amb
Luces Apagadas de la seva carrera i dels seus projectes futurs. És jove i vol
que els joves vagin al teatre “Estem marginant un públic molt important, els
joves són el públic del futur”. ¿Solució? Fer un Hamlet jove i pensar i
participar en obres que parlin de la seva generació.
El 30 de setembre va fer la darrera funció de Llàstima que sigui una puta, on
interpretava al simpàtic i rialler Bergetto, paper que la crítica ha lloat.
Com descriuries Bergetto, el paper principal que interpretaves dins l’obra?
Crec que el personatge de Bergetto era el més difícil d’encabir perquè
dels 12 personatges que apareixen a la nostra adaptació, ell és l’únic còmic.
L’autor el crea expressament així per poder donar uns minuts de descans al
públic entre “tragèdia i tragèdia”. Per exemple, l’any passat una companyia
anglesa va fer una versió de Tis pity
she’s a whore (Llàstima que sigui una puta) on el meu personatge no existia. Suposo que no van saber com introduir-lo.
A la nostra obra, Anna Estrada (la directora) va voler que la funció de
Bergetto no consistís només a trencar el ritme sinó que fos també el personatge
que interactués amb el públic.
En Bergetto és un dels pretendents de l’Annabella, protagonista i germana
“incestuosa”. En realitat no li agraden ni ella ni el seu nas però es veu
obligat a casar-s’hi perquè el seu oncle, que el vol fer hereu, li ha demanat.
En aquell moment apareix Filotis, que és tant boja com ell i s’enamoren. Per
això quan l’Annabella el rebutja el fa la persona més feliç del món.
Què t’agrada més del personatge?
Que té ganes de
viure, sentiment que no comparteixen la resta de personatges, que només pensen
en la venjança i pels qui la vida és el què menys importa. En canvi, Bergetto
sempre manté la seva essència i és absolutament vital. Té ganes de saber què és
la vida, de veure què és això de ser hereu i d’enamorar-se.
Bergetto és el personatge més divertit i qui genera més empatia però arriba
un moment que mor.
Si, i és per això
que crec que la seva mort és un xoc molt fort per l’espectador. A més, serveix
de transició. El públic veu com s’acaba l’alegria i poc a poc l’argument es va
encaminant cap a la tragèdia. Quan maten Bergetto comencen a morir tots, com en
un joc d’escacs.
Però la seva mort
és com ha estat la seva vida i no deixa de ser un moment còmic. El seu destí és
morir, tot i que ell no n’és conscient i pregunta: “Què passa? Jo no sabia que
podia pixar pel davant i pel darrera! És sang això que m’envolta?”. En
definitiva, ell mor feliç de viure tot el què ha viscut i penso que això és
molt bonic; encara ara m’emociona.
Quina és l’escena que més difícil et va semblar d’interpretar?
La primera. Per
mi era la més complicada perquè és el primer cop que Bergetto es dirigeix al
públic, cosa que ningú havia fet fins llavors. Per això vaig afegir coses com
explicar que soc hereu o que el meu oncle no surt a la funció. Interpretativament
també és una escena difícil ja que és el primer trencament que té l’audiència i
el moment on he de fer entendre que sóc un personatge còmic i, a la vegada, el
lligam entre públic i obra.
Un lligam que mostraves des del principi quan, abans de
començar, parlaves amb el públic i acompanyaves les senyores al lavabo.
Això m’ho vaig
inventar jo, eh? La directora volia que, ja des d’abans de començar, cada
personatge mostrés els conflictes que tindria més tard: Soranzo mirant malament
Hipòlita, Giovanni i Anabella mirant-se amorosament... però Bergetto no té
conflictes i és per això que parlava amb el públic. A mi em feia molta vergonya!
Perquè jo quan vaig al teatre no suporto que em vinguin a parlar els actors!
Si haguessis de descriure l’obra, com ho faries?
Tot i que ho sembli, no es parla d’incest. És un text de l’època de
Shakespeare i en aquell moment va ser tot un escàndol a Anglaterra, però ara ja
és un clàssic. Aquí no s’havia representat mai en català.
L’obra posa en
conflicte el món de la raó i el de
l’església i diu coses molt fortes. A la nostra adaptació és el criat Vasques
qui acaba la història dient: “D’una noia tant jove, qui no diria llàstima que
sigui una puta?”, mentre que al text original qui posa el punt i final és el
Cardenal quan diu: “Cremeu-lo ràpid, que sembli que aquí no ha passat res.
Totes les joies me les emporto cap el Vaticà i d’aquesta noia, pobre, qui no
diria llàstima que sigui una puta?”.
Per tant, crec
que és una obra molt avançada al seu temps i valenta per tot el què comporta i
explica. M’agrada pensar que parla del fet que l’amor no té límits: ni per a dos
germans, ni per a una dona que mata al seu marit per estar amb l’amant... Totes les relacions entre els personatges són
amoroses, fins i tot l’amistat entre
Bergetto i el seu criat, i penso que aquest fet és el que li dóna tanta força.
Creus que la nostra societat està preparada per acceptar un amor entre
germans com el de Giovanni i Annabella?
És el què volíem
plantejar amb aquest muntatge. Què passaria si un dia estàs a casa teva, fas un
sopar i venen dos germans que són parella i tenen fills? Personalment, crec que
a mi em seria igual perquè penso que tothom és lliure de fer el què vulgui
sempre que sigui feliç i no es faci mal ni a ell ni als altres. Crec que la
societat a hores d’ara no hauria d’amagar-ho, criminalitzar-ho o quasi perseguir-ho
però potser quan t’ho trobes davant és una altra cosa.
Quina relació tens amb la companyia La Pell?
Jo sóc l’últim en
arribar però ells ja fa dos anys que treballen com a grup de recerca a través
d’una tècnica de veu que es diu Fitzmaurice Voicework. El seu treball es
complementa amb els estudis d’un neuròleg que afirma que no hi ha cap música
que no modifiqui el cos, tant si és de manera conscient com inconscient. Aquest
és un dels motius pels quals treballem tant amb la música. Jo vaig entrar a La
Pell a través d’un dels membres de la companyia, en Pau Vinyals, que és el meu
millor amic. Ell era qui en un principi havia d’interpretar el personatge de
Bergetto però estava fent Cyrano, així
que com que, a més, havia treballat amb la directora com alumne, vaig acabar
fent-ho jo.
Continuaràs amb ells llavors?
De moment no s’ha
parlat de futurs projectes però sé que la directora en té alguns al cap. Si
volen comptar amb mi, allà estaré, perquè he treballat molt a gust i tots són genials.
Heu tingut unes crítiques molt bones i la valoració del
públic és també molt positiva. Hi ha la possibilitat de continuar l’obra un altre teatre?
La producció és
cara, no hi ha diners i, per tant, ho veig difícil. El problema és que som 13
intèrprets i el sector està molt malament. Que en algun moment ens diuen d’anar
a un altre teatre? Estaríem encantats de fer-ho.
El teatre és un dels sectors que s’està veient més
afectat per la crisi econòmica actual. Com veus la situació?
Jo crec que hem
de ser molt llestos i, enlloc d’amargar-nos, aprofitar aquest moment per buscar noves oportunitats i
sortides. Hi ha maneres de fer-ho. Estan sortint noves propostes i noves formes
teatrals que enganxen a la gent i fan que el públic pugui anar al teatre a uns
preus raonables.
També crec que
dins el teatre hi ha un buit molt gran que molts actors, com jo mateix, estem
intentant omplir. Es tracta dels espectacles per a públic jove. Som uns quants
els què estem intentant trobar la fórmula que ens faci aconseguir que els joves
vagin al teatre a preus raonables i que es converteixin, en un futur, en un
públic gran i potencial.
Què penses de la pujada de l’Iva?
Una canallada. És
una absurditat, no té cap tipus de sentit. T’ho miris per on t’ho miris es
tracta de la voluntat d’un govern que no vol ajudar a un dels sectors més
perjudicats. No hi ha res que justifiqui una pujada del 13%. Una societat sense
cultura i educació és una societat aniquilada intel·lectualment.
Després de Llàstima
que sigui una puta, quins són els teus projectes?
Al mes de
desembre reestreno Geronimo Stilton,
un musical que vam fer fa dos anys i amb el què després vam anar de gira a
Madrid. Es tracta d’una obra d’Àngel Llàcer i Manu Guix que representarem al
Teatre Condal del 6 de desembre al 6 de gener, de moment.
Què significa per tu el gènere musical?
El teatre musical
m’apassiona però jo no soc un actor de musicals, encara que en faci. Tinc una
formació molt musical però crec que és un gènere que s’ha de fer molt bé i aquí
no es fa molt bé. Puc ballar-te claqué, puc afinar-te una mica, puc ballar,
però ja fa uns quants anys que la formació musical l’he deixada més de banda
per centrar-me en la de text.
Què suposa per tu actuar davant d’un públic infantil?
És molt més
complicat que amb el públic adult ja que, si no els agrada, desconnecten; no
tenen cap tipus de necessitat de quedar bé davant dels actors que estan damunt
l’escenari. Ells només pensen en si els fa riure o no. Tinc molta sort d’estar
en aquest musical i de treballar amb l’Àngel Llàcer. Actuar davant dels nens és
dur però alhora molt gratificant perquè no t’enganyen. Veure la cara d’il·lusió
d’un nen o de 400 omple molt i és una sensació que no es paga amb res.
En quin gènere teatral et sents més còmode?
A mi sempre em
donen per fer comèdies o personatges còmics però on em sento millor és amb el
drama. De fet, estem intentant muntar un Hamlet fet per gent jove. Jo estic
fins els nassos d’anar a a veure un Hamlet i que Hamlet siguin sempre actors
bons i coneguts de més de 40 anys. Hamlet és un personatge jove i li passen les
mateixes coses que ens passen als joves.
Estic molt pesat amb el tema de la gent jove al teatre però és que vull trobar
la manera d’aconseguir que aquest sector vagi a les sales. És un públic al que
estem descuidant! Si ara no generem un públic jove, en un futur no tindrem
públic.
T’agradaria dirigir?
M’agradaria i de
fet, per més endavant, estic pensant en dirigir una cosa que estic acabant d’escriure. És una comèdia postdramàtica ja que no és una
comèdia en si sinó que hi ha molts elements externs que intervenen a la
història, el públic no sap ben bé quan estan parlant els personatges, quan ho
fan els actors, en quin moment de l’obra es troben... i tot això, sumat a la
introducció de temes de gran actualitat i que ens toquen de prop a nosaltres
com, per exemple, Els Amics de les Arts o Twitter. L’objectiu és introduir temàtiques que ens
són molt properes i que, per això, són molt fàcils d’identificar.
Quin personatge t’agradaria interpretar en un futur?
M’agradaria
representar Hamlet i, de fet, ho faré
aviat. Vam fer un exercici a l’Institut del Teatre amb la Mercè Mariner i hem
decidit posar-lo en escena. L’exercici durava només 45 minuts però ara tinc
moltes ganes de representar-lo en gran i de fer un bon Hamlet
o, com a mínim, el Hamlet que jo crec
que ha de ser. D’altra banda, quan sigui gran m’agradaria fer de Willy Loman a A tragic Hero in Death of Saleman, de
l’Arthur Miller, que és un text que em va fascinar. També estaria bé poder
interpretar un monòleg de l’Alessandro Baricco que es diu Noveccento i que és molt poètic i bonic. Però per això em queden
uns anyets encara.
Quin és el personatge més difícil que has fet?
Tots, per sort.
Cada vegada pateixes més. Com més en saps o més eines tens, més pateixes i més
por tens de fer el què estàs fent. És el procés d’assaig. Per sort, quan arriba
el dia de la funció, sempre tinc el personatge bastant ferm per poder-lo
representar i anar-lo fent créixer. També és cert que apuro fins l’últim moment
per tenir-lo. Trobo que és bo que, conforme passin els anys, continuïs estan
nerviós i passant-ho malament perquè això vol dir que el què fas t’omple,
t’implica i t’hi deixes la pell.
Què fas abans de començar una obra?
Escalfar. Però a Llàstima que sigui una puta
l’escalfament és molt dramàtic i jo faig un personatge molt còmic, per tant, no
em va bé. És veritat però que no tinc un patró per a cada obra ja que cada
personatge em demana una cosa, a cada paper tinc unes exigències de veu i
d’interpretació diferents. Cada espectacle és un món i no és el mateix fer dues
hores i mitja a un espectacle còmic on surto puntualment que fer el Gerónimo Stilton, on soc el protagonista
i on tenim dues hores i mitja de musical sense parar de saltar, cantar i ballar
fent tres passes al dia, de 10 del matí a 10 de la nit.
Què t’agrada més: la televisió o el teatre?
Lògicament el
teatre. La televisió és un mitjà que m’agrada molt i, el cinema, el poc que he
fet, també. Els trobo molt interessants i fins i tot els trobo a faltar de tant
en tant! Però és que per mi, estar en un escenari és vida, és generar vida i
generar-vos alguna cosa a vosaltres. A la televisió arribes i és un “hola, què
tal! Corten!” I ja està. A més, segons com, és molt difícil, ja que tan al
cinema com a la televisió has de mantenir l’emoció que estàs representant durant
tots els cops que s’hagi de repetir l’escena. Però el teatre és casa meva.
Creus que realment als mitjans surt tot allò que hauria
de sortir sobre teatre?
Jo amb el meu
programa a Ràdio 4 ho intento i, a més, sempre que em diuen de fer alguna cosa,
alguna entrevista... jo ho faig. Trobo que el teatre és una cosa totalment
necessària per la societat. Va implícita en nosaltres, ho necessitem. Entenc
que no sigui primordial ara mateix pels mitjans de comunicació parlar de teatre
però potser si en parlessin una mica més, la gent entendria la importància que
té i el què ens pot aportar com a societat. ¿Qui ho decideix això? A vegades
ens diuen els de TV3 que vindran a rodar però després totes les càmeres han de
marxar a un altre lloc perquè ha passat alguna cosa. O hi ha periodistes que et
diuen que no els interessa.
Cada cop hi ha més obres que intenten interactuar amb el
públic. ¿És per atreure més espectadors?
Pot ser útil. La
gent se sent que forma part d’allò que està veient. No només són uns ulls sinó
que són un tot que està implicat a dalt de l’escenari i això atrau molt. En
aquests espais on es fa aquesta interacció lògicament hi ha d’haver pocs
espectadors.
0 comentaris:
Publicar un comentario
¿Qué te parece este post? ¿Tienes algo que decirnos? ¡Adelante!